M el vampir de Molins: 1/2/09

diumenge, 22 de febrer del 2009

barcelona shoots V

LoveSemaphore. Driver, are you ready for love?

dissabte, 21 de febrer del 2009

Alice

- U, E, I, O, A... U, E, I, A, A... A, E, I, O, U...

- ¿Quién eres tú?

- Ya no lo sé señor, he cambiado tantas veces que ya no lo sé.

- Tampoco yo lo sé... Explícate.

- Es que no podría explicarme señor, porque yo, ya no soy yo.

- Te has enredado...

- No puedo explicarme con más claridad porque tampoco lo entiendo yo.

- ¿Tú? ¿Quién eres tú?

- Antes de decirle a usted quien soy yo... Diga usted quien es.

- ¿Yo?

- Si porque, todo está tan enredado...

- ¿Enredado? ¿Y qué?

- Que no puedo acordarme de las cosas como antes.

"Alicia en el pais de la maravillas" Lewis Carroll

dimecres, 18 de febrer del 2009

Aquest bloc va sortir a la llum després d'una intoxicació etílica d'aquelles que es recorden tota la vida i com a esquela mortuoria de l'escriptor Francisco Casavella.
Com a petit homenatge aquí teniu un fragment de "Los juegos feroces" la primera part de la trilogia "El dia del Watusi".

....Y me asusto. Me asusto mucho. Andrónico de Rodas clasificó trece tipos de temor. A mí sin pensarlo mucho, me salen más: temor a la libertad, temor a estar siendo otro, temor a estar siendo demasiado uno mismo (y estar vacío), temor a la locura de los demás, temor a la propia locura, temor a la carne, temor a la paranoia, temor al temor, temor a la falta de temor(el mal presagio), temor al temor de los demás, temor al dolor ajeno que pudiera volverse propio, temor de que la vida no se parezca a nada ( porque es todo, y lo idéntico que es todo a ese todo), miedo a ser, miedo a dejar de ser, temor al pasado agotado y, aún mayor, temor al pasado inagotable, a los secretos de la familia, a los propios secretos, a lo que puede dar de sí un día. Son dieciséis. Y en esa carrera, el suceso perdido y olvidado las veces que la historia del dia del Watusi salió completa de mi boca, reúno esos miedos, esa carrera, no vuelvo la vista atrás, sanas piernas de adolescente, magnífica respiración, no hay otro rumbo que seguir en esas calles. Aquí estará, "Entonces los ojos de los demás solo dirán una cosa: que te voy a matar". Ahí estaba. La minúscula parte del todo corriendo ante viejas de gran tonelaje que se orean al fresco marino, colosales traseros olvidados torturan sillas de mimbre. Vocaciones dramáticas cuchichean misterios "Watusi, Watusi...", mientras manos arrugadas sacuden el luto del regazo y el ojo astigmático reprocha la violenta carrera de los jóvenes "Qué pena de muchachos...!". No hay compasión: solo hastío. "Eh, Eh, tú...¿dónde vas con tanta prisa?" gritan borrachos de domingo desde bares sucios. Se detiene el metálico tintineo de un futbolín.
Fernando Atienza a la carrera, en medio de la calle.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Serge G.

Fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
que le ciel azuré ne vire au mauve
penser ou passer à autre chose
vaudrait mieux
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
se dire qu'il y a over the rainbow
toujours plus haut le soleil above
radieux
croire aux cieux croire aux dieux
même quand tout nous semble odieux
que notre cœur est mis à sang et à feu
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
comme une petite souris dans un coin d'alcôve
apercevoir le bout de sa queue roseses yeux fiévreux
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
se dire qu'il y a over the rainbow
toujours plus haut le soleil above
radieuxcroire aux cieux croire aux dieux
même quand tout nous semble odieux
que notre cœur est mis à sang et à feu
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
avoir parfois envie de crier sauve
qui peut savoir jusqu'au fond des choses
est malheureux
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
se dire qu'il y a over the rainbow
toujours plus haut le soleil above
radieuxcroire aux cieux croire aux dieux
même quand tout nous semble odieux
que notre cœur est mis à sang et à feu
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
dis-moi que tu m'aimes encore si tu l'oses
j'aimerais que tu te trouves autre chose
de mieux
fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve
se dire qu'il y a over the rainbow
toujours plus haut le soleil above
radieux

"Fuir Le Bonheur De Peur Qu'il Ne Se Sauve" Serge Gainsbourg

diumenge, 15 de febrer del 2009

fragments

"Tinc els nervis desfets. M'espanto de la meva pròpia ombra i em torturen pensamets horribles. Déu sap que tinc motius de sobres per estar espantat en aquest lloc maleït"

Dràcula, de Bram Stoker

dissabte, 14 de febrer del 2009

El partit del segle

monster show

Des de mitjans dels anys 80, l’editorial madrilenya Valdemar s’ha imposat la tasca de recuperar per al lectors en llengua castellana la tradició de la gran literatura europea i nord-americana fantàstica i de terror.
Valdemar va descobrir als lectors tota una sèrie d’autors imprescindibles que fins aquell moment havien estat poc i pobrement editats, si es que ho havien estat alguna vegada. Escriptors més o menys desconeguts a casa nostra com M. R. James, Ambrose Bierce, Marcel Schwob, Richard Middleton o Arthur Machen han anat així engrandint un catàleg on també trobem obres poc difosses de primeres espases de la literatura universal com Henry James, Joseph Conrad, Robert Louis Stevenson, Rudyard Kipling, Herman Melville o Sir Arthur Conan Doyle.
Darrerament, aquesta feina recuperadora de Valdemar dins el camp de la ficció, s’ha vist complementada en el camp de l’assaig amb la creació de la col·lecció Intempestivas.

Un dels llibres editats en aquesta col·lecció és Monster Show, de David J. Skal, que aborda des d’un punt de vista teòric el mateix tema que la literatura i el cinema venen tractant des dels origens mateixos de les seves respectives tradicions: la vida, la mort i la línia tan lleugera que separa una de l’altra. El subtítol del llibre és ”Una historia cultural del horror”, si bé l’objecte del seu estudi és el cinema d’horror nord-americà del segle XX. Tot i això, no és tracta d’una simple història cronològica del gènere com tantes n’hi ha, sinò que el que fa l’autor és estudiar l’evolució del concepte social de l’horror.

Les diverses encarnacions de Drácula, de Frankenstein, de Godzilla, de l’Home Llop o de King Kong son el leit motiv d’una història que posa en contacte aquests horrors amb realitats ben tangibles com són les tensions bèliques que van assolar el món durant tota la primera meitat del segle XX, els poders absoluts i arbitraris de la censura, les transformacions socials i econòmiques sorgides a partir dels anys cinquanta o la revolució sexual dels seixanta.
El llibre és ple d’observacions lúcides i suggestives sobre com una cosa tan aparentment deslligada de la realitat com és una pel·lícula de terror por arribar a ser, en veritat, un reflexe perfecte de la societat per al consum de la qual ha estat creada.

Que una crisi econòmica mundial tingui com a conseqüència imprevisible el (re)naixement de tot un seguit de monstres icònics com aquests no deixa de resultar interessant des de la nostra perspectiva actual: si l’any 1931 les pors d’una societat empobrida i sense expectatives de millora van objectivar-se en la forma de vampirs i de cadàvers ambulants, quina serà l’encarnació de la crisi que ens està tocant viure avui dia?

divendres, 13 de febrer del 2009

kiko amat

Escriptor i articulista nascut a Sant Boi. Anglòfil militant, esnob de la música i fan de la cultura pop. Ha publicat la seva tercera novel·la "Rompepistas" conformant la seva trilogia junt amb les celebrades "El dia que me vaya no se lo diré a nadie" i "Cosas que hacen BUM".
"Llena de patadas y puñetazos, punk rock y reggae, victorias pírricas, curas malvados y el desespero callado del cinturón industrial barcelonés, Rompepistas es una emocionante novela de iniciación que narra con intensidad y gran sentido del humor el paso de la adolescencia a la primera juventud."