“Al principio los Niños Perdidos de Londres eran cuatro: Sid, Auggie, Florence y Tommy Boy. Eso era antes de que Tommy Boy se atreviera a ir a la charcutería. Ahora los Niños Perdidos de Londres son tres, y Auggie dice que Florence huele tan mal porque se va a morir. Auggie dice que la gente huele muy mal justo antes de morirse. A Sid le parece que Florence huele mal porque es una guarra y no hay más que hablar.”
Aquest és l'inici d'un relat inèdit de Javier Calvo editat al número 59 de la revista cultural Etiqueta negra.
Nascut l’any 1973, la seva feina com a traductor d’una llarga serie d’autors anglesos i nord-americans va atorgar-li un cert renom abans fins i tot de la publicació del seu primer llibre, la col·lecció de relats "Risas enlatadas" (2001). Però va ser amb la seva primera novel·la, "El dios reflectante" (2003), que Javier Calvo es va convertir en el principal referent d’una narrativa jove, formalment ambiciosa i temàticament original les fonts de la qual es troben, sobretot, a la narrativa nord-americana contemporània. David Foster Wallace, Chuck Palahniuk, George Saunders o Michael Chabon són alguns dels autors traduïts per Calvo, i la seva influència (molt especialment en el cas del primer) és ben visible en tota la seva obra. Després del llibre de relats "Los ríos perdidos de Londres" (2005), Javier Calvo ha publicat la seva segona novel·la, "Mundo maravilloso", la complexa història d’una venjança ambientada a la Barcelona actual, en un barri gòtic convertit en territori de la màfia russa i amb el tèrbol ambient del tràfic internacional d’obres d’art com a rerafons.
