Miralls

L’estaca mata al vampir, però un mirall el mata de pena. La seva absència de reflex li confirma la seva naturalesa irreal, el seu caràcter d’intrús en un món on roba sang per viure una vida eterna sense ombra.
Malgrat tot, sent orfe d’estampa, la seva convicció en una presència pròpia que mai ha vist el porta cap una existència d’agonia de plaer. Existeix vida després de la imatge. El que no reflexa sedueix, mata i sobreviu.
A l’altre costat del mirall es troba Narcís, condemnat a la autocontemplació, igual que el vampir a la sang. Incapaç de desprendre’s de l’afecte cap el seu propi reflex, Narcís acaba sent devorat per ell mateix.
El mirall, amic de bruixes i dones belles per igual, es la clau. Primer va ser l’aigua, mirall natural. Al fer d’aquet reflex un utensili casolà, les seves amenaces es van fer domèstiques. Trencar un mirall ha esdevingut cúmul de desgracies. Si un moribund es troba a casa, hi ha qui tapa els miralls perquè que no absorbeixin el seu esperit abans de marxar. Entre supersticions, va néixer la fotografía. O, com es va anomenar en els seus inicis, el mirall amb memòria.
Per això hi ha gent –ètnies senceres- a la que els hi repulsa ser fotografiada. És el pànic al doble,.. però feliços els ingenus, que a una foto l’anomenen robar l’ànima. Si hem de creure en alguna cosa.....prefereixo que sigui invisible.