Edward Hopper

Who wanted me?

Banksy in New York (2008)

Let Us Face The Future

Let us face the future, és el nom de l'exposició que actualment podem trobar a la Fundació Miró. Dedicada a l'art britànic de després de la II guerra mundial, aquesta mostra reuneix vuitanta quatre obres del període comprès entre 1945 i 1968. Obres d'Henry Moore, Francis Bacon, Richard Hamilton, Anthony Caro, David Hockney, Lucian Freud...entre d'altres.
El títol de l'exposició reprodueix l'eslògan del partit laborista per les eleccions del 1945 que els hi va donar la victòria i que va ser el tret d'inici de l'estat del benestar al Regne Unit, amb canvis en la societat britànica i que van fer possible una gran explosió de creativitat i de llibertat.

 Patrick Cauldfield. Portrait of Juan Gris 1963

waiting

Per laberints...

El laberint com a construcció i símbol és present en moltes tradicions culturals de la humanitat i, com assenyala Umberto Eco, la història mil·lenària d’aquest element revela la fascinació que sempre ha despertat en l’home perquè d’alguna manera li parla de la condició humana: hi ha infinites situacions en les quals és fàcil entrar però difícil sortir-ne.

L’exposició fa un repàs del concepte i la representació del laberint al llarg de la història –fent una clara distinció entre laberints de recorregut únic, unicursals (Labyrinths), i de recorregut múltiple, multicursals (Mazes)– i reflexiona sobre la vigència d’aquest element i sobre les diferents pràctiques i usos més actuals.

La mostra planteja espais ben diferenciats que s’il·lustren amb obres de diferents procedències i formats, autors i èpoques, com ara peces arqueològiques, gravats, fotografies, plànols, projeccions o maquetes, a més de peces –audiovisuals, animacions, interactius– creades expressament per a la mostra.

"El que només busca la sortida no entén el laberint, i encara que la trobi, sortirà sense haver-lo entès” 

 Al CCCB  fins el 9/01/11

(^_^)

Offbeat

S'està parlant últimament d'una nova generació literària coneguda com els Offbeat, terme encunyat per un dels seus màxims exponents: el responsable de la revista online 3:AM Magazine, Andrew Gallix, conegut com el Rimbaud de la xarxa, i que es refereix a aquests autors d'entre 18 i 40 anys que usen internet per a penjar la seva obra, que tenen com màxima influència a la Generació Beatnik i el “surrealisme d'aigüera”, és a dir, Ginsberg, Kerouac, Burroughs, Bukowski, beuen de la música de Tom Waits, Lou Reed, Scott Walker, David Bowie etcètera, i que si tenen un lema comú és “sigui el que sigui, estic contra això”. Tot un fenomen literari.
Com successors d'aquella generació d'escriptors maleïts, aquests autors solen caminar una mica al marge de la indústria editorial -no massa, siguem sincers, la indústria avui en dia és tan àmplia que pot donar cabuda a qualsevol grupuscle per petit i políticament incorrecte que sigui- i aprofiten la llibertat que dóna internet per donar-se a conèixer i mostrar la seva imatge cínica i irònica del món.

La llista d'integrants és bastant àmplia encara que tots tenen en comú certes coses que ens permeten parlar ja d'una nova generació en la literatura, una generació que esperem que doni de sí tot el possible, ja que falta fa al món cultural actual una mica d'originalitat i de qualitat.
Destaquen autors com Laura Hird, escriptora escocesa, Noah Cicero, novel·lista nord-americà, Ben Myers, anglès, Adelle Stripe, poeta britànica, el mateix Andew Gallix, Heidi James, Tao Lin i molts altres. Però potser si algun destaca més que cap altre és Tony O’Neill, novaiorquès devot de Bukowski., ex- heroïnòman i autor ja de quatre novel·les.

Crec que la Offbeat generation només sigui un moviment anglosaxó sinó més aviat comú a tots, perquè ha nascut de l’avorriment que crea la vida en aquest llogaret global...i no hi ha forma més burgesa i universal que manifestar el nostre descontentament social creant art.

the limits of control

Jan Svankmajer: Stop-motion i surrealisme

Jan Svankmajer a part de cineasta, ceramista, escultor, dissenyador, il•lustrador i poeta, és i serà sempre un surrealista, i el seu art està emparentat amb el de Max Ernst, Salvador Dalí, Joan Miró, Marcel Duchamp o Man Ray. La posició de Jan Svankmajer en front la creació cinematogràfica es deutora de la actitud d’aquests.
Mestre de la animació fotograma a fotograma, la seva aportació ha estat la d'endinsar-nos en uns móns imaginaris particulars i meravellosos. El fet de tractar-se d’un cineasta experimental no només el coloca a l'avantguarda de tots els seus col•legues, sinó que el converteixen en un dels més influents creadors de stop-motion i model per altres artistes com els germans Quay, Henry Selick,Tim Burton, Terry Gilliam, Jean-Pierre Jeunet o la escriptora Angela Carter.
Nascut en 1934 a Praga, on ha passat tota la seva vida malgrat dificultats polítiques, Svankmajer s’interessa per l’art des de petit, i a la adolescència te el seu primer encontre intel•lectual amb l’obra de l’escriptor Karel Beige, fundador del grup surrealista txec. Més endavant descobreix a Salvador Dalí. Les obres de Dalí li exciten la imaginació i acaba de determinar la seva vocació. Ingressa a l'Escola d’Arts Aplicades de Praga, i després continua els seus estudis a l'Escola d’Arts Escèniques.
Una cop graduat, Svankmajer forma part del Teatre D34, on realitza la seva primera adaptació de “Don Juan”, i després passa a treballar com a dissenyador i director al Teatre de Marionetes de l’Estat. El 1958 aconsegueix la seva primera col•laboració important com a titellaire en el film “Johannes Doctor Faust” d’ Emil Radok.A partir d’aquest moment acaba la seva etapa de formació i des de la dècada dels 60 ell és el que controla totalment les seves creacions.
Al llarg d’aquests quaranta anys, Jan Svankmajer ha filmat vint-i-set curts i quatre llarg metratges, sense haver deixat de dissenyar, fabricar objectes estranys, pintar, esculpir, fabular o dibuixar.

Filmografía:
1964 The Last Trick (Poslední trik pana Schwarcewalldea a pana Edgara
1965 Johann Sebastian Bach: Fantasia G-moll
1965 Juego con piedras / A Game with Stones (Hra s kameny)
1966 Punch and Judy (Rakvickarna)
1966 Et Cetera
1967 Historia Naturae, Suita
1968 El jardín / The Garden (Zahrada)
1968 Picnic con Weissmann (Picknick mit Weissmann)
1968 El piso / The Flat (Byt)
1969 A Quiet Week in the House (Tichý týden v dome)
1970 The Ossuary (Kostnice)
1970 Don Juan (Don Sanche)
1971 Jabberwocky (Zvahlav aneb Saticky Slameného Huberta)
1972 El diario de Leonardo (Leonarduv denik)
1977 El castillo de Otranto (Otrantský zámek)
1981 La caída de la casa Usher (Zánik domu Usheru)
1982 Posibilidades de diálogo / Dimensions of Dialogue (Moznosti dialogu)
1983 The Pit, the Pendulum and Hope (Kyvadlo, jáma a nadeje)
1983 En el sótano (Do pivnice)
1988 Juegos viriles (Muzné hry)
1988 Another Kind of Love
1988 Alicia (Neco z Alenky
1989 Oscuridad / luz / oscuridad (Tma/Svetlo/Tma)
1989 Meat Love
1989 Animated Self-Portraits
1990 The Death of Stalinism in Bohemia
1992 Comida (Jídlo)
1994 Faust
1996 Los conspiradores del placer (Spiklenci slasti)
2000 Greedy Guts / Little Otik (Otesánek)
2005 Sílení (Lunático)

Banksy goes to the museum

Persianes

stencils I

Stencils

Stencil és una tècnica del street art que consisteix en la creació d'una plantilla perforada sobre la que s'aplica pintura en sprai. Utilitzada desde la antiguetat a Xina, adquireix popularitat a la década dels 60 en els barris negres de Nova York. Sinónim de contracultura i amb un fort component de crítica social i política, el stencil amb les seves imatges en negatiu llencen missatges directes en ple carrer.

Miralls

L’estaca mata al vampir, però un mirall el mata de pena. La seva absència de reflex li confirma la seva naturalesa irreal, el seu caràcter d’intrús en un món on roba sang per viure una vida eterna sense ombra.
Malgrat tot, sent orfe d’estampa, la seva convicció en una presència pròpia que mai ha vist el porta cap una existència d’agonia de plaer. Existeix vida després de la imatge. El que no reflexa sedueix, mata i sobreviu.
A l’altre costat del mirall es troba Narcís, condemnat a la autocontemplació, igual que el vampir a la sang. Incapaç de desprendre’s de l’afecte cap el seu propi reflex, Narcís acaba sent devorat per ell mateix.
El mirall, amic de bruixes i dones belles per igual, es la clau. Primer va ser l’aigua, mirall natural. Al fer d’aquet reflex un utensili casolà, les seves amenaces es van fer domèstiques. Trencar un mirall ha esdevingut cúmul de desgracies. Si un moribund es troba a casa, hi ha qui tapa els miralls perquè que no absorbeixin el seu esperit abans de marxar. Entre supersticions, va néixer la fotografía. O, com es va anomenar en els seus inicis, el mirall amb memòria.
Per això hi ha gent –ètnies senceres- a la que els hi repulsa ser fotografiada. És el pànic al doble,.. però feliços els ingenus, que a una foto l’anomenen robar l’ànima. Si hem de creure en alguna cosa.....prefereixo que sigui invisible.

Sean Scully

L'obra de Sean Scully (Dublín 1945) és un llenguatge abstracte basat en una sèrie d'elements que combina, varia i adapta, normalment franges de colors verticals i horitzontals que aconsegueixen un equilibri de composició.
Deutor de les influències de Piet Mondrian, Mark Rothko i Henri Matisse, des de 1970, i a partir de les seves investigacions en les il·lusions òptiques, la percepció del relleu a través d’estructures seriades i la sensació de moviment a partir de la superposició, Scully redueix el seu repertori iconogràfic a una sèrie de línies, bandes i blocs que s’han convertit en representatius de la seva obra. El mètode de treball i el principi de la composició dels seus quadres fan d'Scully un dels artistes més interessants i reconeguts actualment. Per suposat, un dels meus preferits....

perro semihundido

simetria

Expo Francis Bacon a Madrid

"La ocasión hay que crearla, no esperar a que llegue."

francis bacon